Otras

Esporles se suma a la fiesta de la palabra

Oral o escrita, da igual. Alguien me preguntaba nada más regresar de Esporles para qué había servido. Para lo mismo que el Bubisher en el Sáhara, le respondí. Me habían llamado para hablar de literatura, y quise hacerlo sobre cómo la vida influye en lo que escribimos, y lo que escribimos en la vida. O lo que contamos. Esporles, una pequeña localidad de poco más de tres mil habitantes en el noroeste de Mallorca, es después de este fin de semana mucho más que un lugar en el que vivir, porque ya es un entramado de gente convencida del poder de cohesión que tiene la literatura. Hablaba con Pep Durán, con Miquel Rayó y con Xabier Docampo de lo bonito que sería hacer un mapa de los pueblos que dan la palabra a la palabra, que se movilizan para que la gente se implique en la lucha de resistencia de la cultura, de la suya propia y de la universal. Ballobar en Huesca, Fuenlabrada en el cinturón industrial de Madrid, Los cuentos del Ocejón en la sierra de Guadalajara, Allariz en el corazón de Ourense, Arenas de San Pedro, o ciudades de gentes tan cercanas e implicadas que parecen pueblos, como la Guadalajara que se nuclea en torno a su biblioteca y sus decenas de clubes de lectura… O tantos otros pueblos, que si hiciéramos un mapa del estado marcando en rojo esos pueblos parecería un acerico. Y cada uno se acordaba de otro, y de otro, y el mapa crecía…
Lo más importante de “Contesporles” ha sido, y eso es lo sustancial, la implicación de todo un pueblo. El trabajo de todo un año de decenas de voluntarios, el ambiente popular de todas las horas del día, las cuatro mil personas que han pagado entradas para asistir a las sesiones de pago, las “nisesabe” que han acudido a las gratuitas, la atención adulta, juvenil e infantil a todo lo que teníamos que decir los invitados. Que no era nunca tanto como ellos mismos nos estaban diciendo.
Me llevo tesoros en el corazón. Tesoros nuevos, con rostro y nombre, como Kate Corkery, como la Fada Gina, como tantos y tantas que a veces ni tenías tiempo para ver y escuchar, porque a cada hora había tres o cuatro actividades en las casas de la gente, en los jardines mediterráneos, incluso en excursiones de cuento… El tesoro de Albert Catalá, el de Jaume i Carme, el de poner rostro a esa energía desatada que se llama Mar Rayó. Y el de los reecuentros: Xabier, Miquel, Gabriel, Pep Durán, Domingo y Marga, Horacio…
Pude explicar mi itinerario personal por el Sáhara, la fertilidad de la vida, hice de Fatimetsu Abdesalam un personaje más de Esporles, hablé de la influencia de ella en Palabras de Caramelo, y de este en el camino que elegí, y cómo ese camino devuelve cuentos a los niños saharauis desde el Bubisher. Pude profundizar en el hilo de plata que une la tradición oral con la literatura escrita (“·la sombra de la palabra”, en frase Borges), la importancia de los huevos de pingüino emperador como objetivo inútil y tan útil en la vida, la bendición de una madre que cuenta cuentos desde su tabla de planchar, su costurero o su cocina a un niño que un día será escritor.
Y mucho más, porque de cada charla, de cada cuento, de cada merienda, comida o cena se desprendían mil caminos nuevos.
¿Para qué? Para que un pueblo más crea firmemente en el poder de la palabra, pero sobre todo para que crea en su propio poder para cambiar las cosas, su propia capacidad de unión en torno a una idea hermosa.

Y cuando ya todo acabado tuve el privilegio de contar con Albert i Amalia como guías para hacer una pequeña ascensión por el encinar, para ver el mar (como un muro, Albert), y el pueblo que me había acogido, apiñado y solidario.
Contesporles, primer capítulo. Será una novela larga, muy larga. Seguro. Gracias.

  • Gonzalo

    Para quien haya quedado intrigado por el objetivo de los huevos de pingüino emperador, Albert Catalán escribe:

    A Irmandade do Ovo do Pingüín Emperador

    Un parell d’amics m’han demanat, intrigats, de què va això de l’Ou del Pingüí emperador. Ho aclaresc i ho public per si hi hagués algú més interessat.

    Diumenge passat, durant la cloenda del Contesporles, vaig tenir l’ocasió –i el privilegi- d’adreçar-me als assistents a l’acte. Vaig parlar, un poc metafòricament, dels ingredients necessaris per organitzar un Festival com el que hem conclòs amb èxit. També vaig voler reivindicar el valor de la cultura que, quan es comparteix, ens ajuda a construir o a refer els pilars bàsics sobre els quals s’edifica una existència lliure i digna per a les persones i les comunitats.

    Després d’agrair el suport generós de tanta de gent que ha fet que el nostre Festival sigui un èxit, em va semblar oportú parlar d’un objecte que, per a mi, s’ha convertit des de fa temps en un símbol: l’ou del pingüí emperador.

    L’any 1911, Apsley Cherry Garrard (1886-1959) va formar part d’una expedició que, en ple i terrible hivern austral, va recórrer prop de 100 kilòmetres, des del Cap Evans fins al Cap Crozier, a l’illa antàrtica de Ross. El seu propòsit, recollir alguns ous del pingüí emperador, ja que, basant-se en la suposició –errònia, sabem ara- que aquest aucell era el més primitiu entre les aus vives, volien aconseguir material per a un possible estudi embriològic.

    L’expedició va estar a punt de perdre-hi la vida en aquesta arriscada empresa i, a més, els ous de pingüí que recolliren no varen merèixer gaire atenció. Però l’aventura va donar origen a un dels llibres d’aventures més fascinant que he llegit: “El peor viaje del mundo” (Ediciones B, Barcelona). Al final del llibre, Cherry Garrard escriu: Si hace usted su correspondiente viaje de invierno, obtendrá su recompensa, siempre y cuando lo único que desee sea un huevo de pingüino.

    D’ençà que vaig llegir aquest llibre, he convertit l’ou del pingüí emperador en una referència simbòlica. Aquest ou representa les recompenses que només entenen –i valoren- els que ens acompanyen en el viatge, els que tenen les mateixes dèries, els que aprecien les mateixes coses… encara que no tothom ho entengui.

    Al final de la meva intervenció, vaig posar quatre exemples, entre molts, d’”ous de pingüí emperador” que m’enduc del Festival. El primer, les amistats noves que he fet o les que he aprofundit. El segon, la reafirmació d’una convicció que és molt important mantenir avui en dia: que junts, podem. El tercer i quart són dues de les moltes frases interessants, inspiradores, que ens deixaren els nostres visitants; en aquest cas són d’en Xabier P. DoCampo: “Llegim per trobar el nom dels nostres sentiments” i “La lectura és un acte de rebel·lia”.

    Més tard, el mateix Xabier ha reprès aquesta idea i ens ha regalat un text preciós: “A Irmandade do Ovo do Pingüín Emperador”. Llegiu-lo i decidiu si ja en formau part d’aquesta Irmandade (no té estatuts, ni quota, ni, per suposat, president o presidenta).

  • Gonzalo

    A Irmandade do Ovo do Pingüín Emperador

    Un parell d’amics m’han demanat, intrigats, de què va això de l’Ou del Pingüí emperador. Ho aclaresc i ho public per si hi hagués algú més interessat.

    Diumenge passat, durant la cloenda del Contesporles, vaig tenir l’ocasió –i el privilegi- d’adreçar-me als assistents a l’acte. Vaig parlar, un poc metafòricament, dels ingredients necessaris per organitzar un Festival com el que hem conclòs amb èxit. També vaig voler reivindicar el valor de la cultura que, quan es comparteix, ens ajuda a construir o a refer els pilars bàsics sobre els quals s’edifica una existència lliure i digna per a les persones i les comunitats.

    Després d’agrair el suport generós de tanta de gent que ha fet que el nostre Festival sigui un èxit, em va semblar oportú parlar d’un objecte que, per a mi, s’ha convertit des de fa temps en un símbol: l’ou del pingüí emperador.

    L’any 1911, Apsley Cherry Garrard (1886-1959) va formar part d’una expedició que, en ple i terrible hivern austral, va recórrer prop de 100 kilòmetres, des del Cap Evans fins al Cap Crozier, a l’illa antàrtica de Ross. El seu propòsit, recollir alguns ous del pingüí emperador, ja que, basant-se en la suposició –errònia, sabem ara- que aquest aucell era el més primitiu entre les aus vives, volien aconseguir material per a un possible estudi embriològic.

    L’expedició va estar a punt de perdre-hi la vida en aquesta arriscada empresa i, a més, els ous de pingüí que recolliren no varen merèixer gaire atenció. Però l’aventura va donar origen a un dels llibres d’aventures més fascinant que he llegit: “El peor viaje del mundo” (Ediciones B, Barcelona). Al final del llibre, Cherry Garrard escriu: Si hace usted su correspondiente viaje de invierno, obtendrá su recompensa, siempre y cuando lo único que desee sea un huevo de pingüino.

    D’ençà que vaig llegir aquest llibre, he convertit l’ou del pingüí emperador en una referència simbòlica. Aquest ou representa les recompenses que només entenen –i valoren- els que ens acompanyen en el viatge, els que tenen les mateixes dèries, els que aprecien les mateixes coses… encara que no tothom ho entengui.

    Al final de la meva intervenció, vaig posar quatre exemples, entre molts, d’”ous de pingüí emperador” que m’enduc del Festival. El primer, les amistats noves que he fet o les que he aprofundit. El segon, la reafirmació d’una convicció que és molt important mantenir avui en dia: que junts, podem. El tercer i quart són dues de les moltes frases interessants, inspiradores, que ens deixaren els nostres visitants; en aquest cas són d’en Xabier P. DoCampo: “Llegim per trobar el nom dels nostres sentiments” i “La lectura és un acte de rebel·lia”.

    Més tard, el mateix Xabier ha reprès aquesta idea i ens ha regalat un text preciós: “A Irmandade do Ovo do Pingüín Emperador”. Llegiu-lo i decidiu si ja en formau part d’aquesta Irmandade (no té estatuts, ni quota, ni, per suposat, president o presidenta).